 |
| Aquest article aparegué publicat originalment al Llibret de la Falla Santa Anna de Sagunt 2017 |
Moltes voltes he pensat
que totes les nits de Sant Josep semblen ser la mateixa. Immediatament abans
que s'encenga la traca la falla sembla ser encara la d'eixe any concret, amb el
seu remat, amb els seus ninots esperant impàvids la carícia de la flama.
Després, quan el monument s'ha vingut avall i les despulles de la falla van
esdevenint cendra també hem tornat a les nostres coordenades espai-temporals i
abracem els nostres companys de somni, a la nostra gent, a un moment exacte del
temps.
Però alguna cosa ha
esdevingut entre mig. Hi ha hagut un moment, quan el foc ha pujat fins més
enllà de l'alçada del monument, quan ha esborrat la seua fesomia concreta, que
tots junts hem eixit del temps, i s'hem situat a un indret especial, com un
espill que reflexa un altre espill, al centre d'una cadena que sembla infinita
de focs a la mateixa plaça. Hi ha un
moment quan la nit de Sant Josep és només la nit de Sant Josep i no de cap any
concret. I tots els que hem sigut coeexisteixen per un moment. I la foscor
darrere de la falla, la foscor que crea sempre la llum al seu revers, s'ompli
de fantasmes: som el xiquet que veié la cremà de la mà del pare, som el jove
que fórem envoltat dels amics: per un moment la multitud és una mena de
multitud transhistòrica per a cadascú: creiem reconèixer el rostre de l'avi, de
l'oncle perdut, de qui forem nit rere nit sempre els mateixos i sembre
irreductiblemente diferents.
Per això s'abracem emocionats en acabar la
cremà, per eixa inefable epifania que en algun moment ha esdevingut. S'abracem
perquè acabant el rite compartit se'ns fa evident la nostra condició de
viatgers del temps, sempre endavant, amb l'il.lusió circular, però girant al
voltant de l'any entre dues destruccions. Els nostres amics, els nostres
familiars, els nostres companys de la falla són en eixe moment molt més,
companys de viatge units en un moment irrepetible en que de repent es fa
conscient el pas del temps com una ona que se'ns du.
Eixa és la potència
radical i profunda de la festa de les falles, del seu sentit ritual, present ja
en els focs rurals que són els seus avantpassats, però reforçada en la
desparició entre espurnes de
cada monument faller, un monument faller diferent per a cada any i cada plaça.
El foc purificador es
diu, però al mateix temps el foc destructor que ens empeny a tornar a començar
amb la certesa que tot acabarà al mateix punt en que començà, a la plaça en
flames, al monument reduint-se de manera brillant a cendres. Com passa amb els
anys. Com passarà amb nosaltres mateixos. Les falles conjuren la melancolia
enfrontant-se i posant en escena la pèrdua. Construim un objecte sabent que el perdrem
i haurem de fer-ne un altre, substitut imperfecte i al mateix temps condemnat
ell mateix a perdre's i conjurar l'emergència del seu substitut. Les falles són
la catarsi de la melancolia. Ben mirades són un exercici d'estoicisme, de
fatalisme. Cal sempre tornar a començar, perquè en eixe acte de recomençar ens
farem forts, li prendrem la mida a l'existència i a més trobarem companys,
farem comunitat, i, el que sembla gairebé màgic, ens trobarem de manera
fantasmàtica amb els objectes perduts, ens semblarà que quasi els podem tocar,
i els tornarem a perdre, però sabrem que eixa és precisament la condició de la
seua permanència: i no només els monuments fallers que ens veren crèixer sino
nosaltres mateixos plantant-los, veient-los cremar, sentint en les nostres
galtes successives l'escalfor de cada flama de la nostra vida.
Per això l'estima a les
falles com passa sempre amb el vertader amor no pot ésser comunicada. Podem
mostrar els nostres síntomes amorosos, els nostres signes d'amor, podem lluir
la brillantor dels ulls, el tremolor de la veu, el pàlpit de l'emoció. Però no
podrem fer que vegen l'objecte del nostre amor com el veiem nosaltres, perquè
faria falta tota la nostra biografia per a veure'l així, faria falta traçar en
l'aire la silueta exacta de tots els objectes perduts, de l'encaix precís en el
nostre buit de l'objecte del nostre desig, per poder transmetre l'inefable: la
condició irrepetible i única del nostre amor.
Això és el que s'esdevé
amb les falles. Fa falta haver sigut xiquet corprés davant de la falla encesa.
Fa falta cada falla de la biografia per entendre l'emoció profunda de la nit de
la cremà, per actualitzar tota la radical experiència de la realitat del món i
de les coses que ens dóna el seu ritual. Els no fallers -els antifallers- no
poden entendre'ns. Ni podran mai. Perquè no veuen en la nit de Sant Josep més
que un únic foc sense espessor. No veuen la profunditat de les ombres, ni l'ona
del temps, ni les flames multiplicades pels espills simètrics. No veuen que
estem conjurant la melancolia escenificant el duel amb una festa, no poden
entendre la catarsi renovada, l'experiència dels cicles i de la seua
irrepetibilitat, la certesa metafísica de que l'any següent les falles seran
altra vegada les mateixes, però diferents, i que això no es pot detindre i que
som nosaltres els diferents en cada volta a a l'any entre dues flames.
