Falles populars i combatives?

Aquest article va ser publicat al llibret de la Falla El Canet, de Cullera de l'any 2017

Al segle XIX de vegades les falles presentaven a la censura governamental esbossos aparentment inofensius i despolititzats. Després, quan els monuments estaven plantats a la plaça, era evident per a tot el món el doble sentit, de vegades polític, o de vegades veïnal. I no eren infreqüents els casos de ninots retirats per la força pública o destruits airadament pels partidaris del partit ofés o fins i tot pel mateix veí maltractat per la sàtira.

Fins i tot als anys quaranta les falles gosaren de fer referència a temes prohibits i ben incòmodes per al poder: a la fam de les classes populars, per exemple, o a l'estraperlo. De vegades de manera críptica, però de vegades molt evident. Al Museu faller de València es pot veure repetidament fins i tot en ninots indultats: la cacauera estraperlista de 1943, obra de Modesto González, a la qual se li veuen els paquets de tabac eixint pel fons del cabàs trencat, o el lladre de coloms de José Barea (1954) que té els coloms com a principal aport proteínic a la seua dieta.

A finals dels segle XX i a principis del segle XXI trobem la imatge paradoxal dels polítics corrent a fer-se la foto al costat del seu ninot. Per als polítics el vertaderament preocupant no és eixir en la falla, sinó al contrari, no ser representats o ser poc representats. Moltes vegades la crítica és blana, amable, vorejant l'afalac. Fins i tot, a la ciutat de València, als anys de ferro del Barberato, hem assistit a falles descaradament apologètiques, algunes pagades amb diners municipal, com el Gulliver aquell de l'any 1999, que s'alçava del llit del Túria i al qual l'alcaldessa li anava dictant a l'orella els grans projectes que tenia per a València.

A un moment al qual no tenim censura, al menys de manera legal i descoberta, l'humor faller sembla haver estat completament domesticat. El poder ha optat pel reforç positiu però enverinat del premi, de la subvenció, de la xarxa clientelar i d'estendre a les comissions de falles la il.lusió de participar dels oripells del poder. I moltes vegades les falles han respost a estes temptacions amb resignació o fins i tot amb complaença.

Evidentment, al fons d'aquesta actitud jau l'herència imaginària de quaranta anys de dictadura i segles de caciquisme. Parlar de política podia ser perillós, era de mal to, podia portar problemes a qui gosara fer-ho. Enfrontar-se al poder podia ocasionar la repressió immediata, però també la mort social, l'exclusió, o tot un divers ventall de represàlies. De manera que calia anar amb peus de plom,  Hi havia valents, clar. Hi havia esperit de resistència. Però els mecanismes coercitius anaren fent-se majors i més perfectes i subtils fins a ser interioritzats per amples capes de població. Al anys més foscos de la dictadura la censura censurava poc en realitat. La por és sempre la censura més efectiva.

Com trencar aquestes dinàmiques? La resposta, evidentment, supera els límits de la problemàtica fallera, i té a veure amb la construcció d'una vertadera opinió pública, resistent, per exemple, a la banalització de la corrupció. I en efecte hi ha sectors de la societat valenciana i espanyola que funcionen de veres com a societat civil, conscient i crítica.

Moltes vegades he dit que les falles han d'arribar a ser tan plurals com la societat valenciana. Tots els sectors de la nostra societat haurien de tindre espai, i les diferents sensibilitats haurien de trobar la manera de fer seues unes festes com aquestes, basades en el foc i en la sàtira. Tot el demés és accessori. En la mesura en que sectors diferents de l'opinió s'incorporen al món faller confie en que la crítica anirà tenint més importància i també s'aniran ampliant els espais de llibertat i d'independència respecte al poder. Les falles més rebels, les falles populars i combatives, de dins i de fora de les Juntes Centrals i Locals, són d'alguna manera les més fidels a l'esperit original, popular, irreverent i carnavalesc de les falles.

I de fet crec que als darrers anys anem trobant cada vegada espais més amples en aquest sentit. Però si aquesta extensió de la festa per tots els espais socials, si aquest procés no es consolida, les falles podrien fossilitzar-se, esdevenir informació social, celebració ritual entre altres coses de les jerarquies socials, de les relacions de poder i de la magnificència de les classes dominants. I això acabaria per matar-les, ja que allunyaria de manera irreversible als joves, als creatius, als artistes d'avantguarda, a la gent crítica, que acabaria per veure-les com a escenificació del poder en elles mateixes. És a dir, desactivar la crítica convertiria a les falles en closca buida, en tòtem simbòlic i identitari només que dels components més conservadors i fins i tot reaccionaris de les societats dels nostres pobles i ciutats, en un repertori rutinari de rituals rancis.

En la pròpia lògica de la festa de les falles es troba el millor antídot perquè això no esdevinga. Una festa nascuda de l'expressió popular de la crítica i la sàtira pot tornar a reactivar-se en qualsevol moment, donat que la seua transformació salvadora consisteix en tornar a l'origen. Això depen de tots i de totes. I no només pel que fa a la sàtira: calen unes falles igualitàries, no sexistes, no homòfobes, plurals tan estètica com ideològicament: unes falles diverses com el poble que les crea, una festa que puga expressar la perspectiva popular, i que no es limite a confirmar la imatge que el poder té del poble, la imatge a la qual vol el poder que el poble es conforme.

Les falles seran populars i combatives o no seran. Però sóc optimista. Estic segur que ho seran, com ja -també- ho són. El poble valencià és (pot ser, sempre acaba per ser-ho) com volia Vicent Andrés Estellés, un poble unit, alegre i combatiu.

El Xivito de La Pausa

(Article inclós al Llibret de la Falla de la Plaça El.líptica de Gandia de l'any 2017)

Un divendres de novembre vaig sopar al casal de la vostra falla. La meua parella està molt vinculada a la vostra comissió i això em va donar l'oportunitat de gaudir un divendres qualsevol de la vostra quotidianitat. I de seguida, apenes entrat per la porta, em vaig sentir a casa.

Jo sóc faller d'una vella i popular comissió del barri del Carme, de la ciutat de València, Ripalda, Beneficència i Sant Ramon, que es planta a la placeta que forma l'encreuament dels tres carrers junt al Museu de la Beneficència. I cada divendres, s'obri el casal. I cada divendres sé que puc anar-hi a trobar-me amb la meua gent. Com he escrit altres vegades, una de les formes que té ma casa és la del casal de la meua falla.

En entrar a la vostra vaig tindre d'immediat la sensació de la familiaritat: la xarrada a la barra, les bromes sorolloses amb que cada faller anunciava la seua presència, els molins de vent construits per les vostres mans anunciant la propera actuació dels xiquets, la taula llarga parada, les converses sobre la falla i sobre la vida: tan igual a la meua, i al mateix temps tan diferent, tan individual i intransferible. Un faller de Ribesan (així li deiem abreviadament) se sent a casa a l'El.líptica, falles entranyables arrelades a barris populars de València i Gandia.

Per suposat vaig fer cas al consells dels veïns i coneixedors del barri i vaig sopar un xivito de La Pausa. I, clar, vaig fer bé. Perquè el xivito de La Pausa és l'hiperxivito, el xivito total, el pare de tots els xivitos, la seua quintaessència per agregació. Totes les variants possibles de la recepta del xivito estàn incloses en ell com una summa antològica, com un caos quasi inagarrable, però tanmateix deliciós. I fins i tot armònic de manera inesperada.

Aquella nit les reines falleres rebien la pancarta que anunciarà al veïnat que eixe no és un balcó qualsevol, que és el de la casa de la Reina de la Falla de la Plaça El.lítica, que enguany eixa casa serà el centre de la demarcació en arribar falles; més encara: el centre del món per als seus fallers i les seues falleres. Així vaig conéixer Irene i Sandra, Sofia i Andrea, flanquejades per l'atenta alegria d'Alexis i l'amable solemnitat de Carlos: una comunitat com la meua assenyalant en el calendari els passos que els duran a la plantà.

I en algun moment, potser mentre assistia a la senzilla i al mateix temps profunda cerimònia, o potser mentre tractava de menjar-me el xivito de la Pausa sense escampar el seu contingut per la taula, ho vaig pensar. Vaig imaginar a totes les falles del nostre país amb els seus casals oberts un divendres per la nit. cadascun tan diferent i al mateix temps tan faller i tan essencialment el mateix, tots pautant el pas del temps amb cerimònies senzilles i carregades de sentit, cadascun reconeguent-se en les seues -en els seus- representants, somniant els monuments, amb sort veient-los créixer com vosaltres a dins del casal. Vaig imaginar cada falla caminant en comunitat cap al foc que dona sentit a tot, i que marca la necessitat i el desig de tornar a començar, el renovat desig de renovar-se junts, de ser cadascun faller, de ser en comunitat i de fer així, alegre, quotidianament, cultura valenciana, societat civil, memòria compartida, País Valencià, vertebrat i festiu.

Les falles són la festa total. A les falles cabem tots, a les falles cap tot. De repent un teatre canta enardit per exemple "quijoteee, sancho!" i això és un senyal d'identitat del grup, un record comú. O es fa una festa de Halloween, o una festa de la cervesa, o el que faça falta, i tot és falla, i tot és important, perquè tot fa grup i tot recorda al grup la joia de ser poble i d'estar junts. Les falles són música, i indumentària, i pirotècnia, i llibrets, art al l'espai públic i cultura escrita valenciana i en valencià. Les falles són la festa total perquè prenen tots els carrers, cada barri de les nostres ciutats anunciant la primavera. Fan seu el temps i l'espai. Són la festa total perquè defineixen la identitat de cadascun de nosaltres, individus i valencians: sóc faller de Ribesan, sou fallers de la Plaça El.líptica, som fallers i ens reconeguem uns a altres per tot el que tenim en comú. I són la festa total perquè marquen el pas del nostre temps, el pauten conscient i demoradament, i fan del foc, el més potent dels símbols, el principi i el final dels cicles anuals. Són com el pas per la línia del meta del corredor de fons després de cada volta: les falles sempre les mateixes i sempre diferents també en la línia del temps llançada vers l'infinit. I tot això plegat és el nostre Patrimoni Immaterial compartit.

Per això no hi ha lloc millor per menjar-se el xivito de la Pausa que el casal de l'El.líptica. L'entrepà total al si d'una de les seus de la festa total, i no qualsevol, sinó la del barri on es fa. Potser siga per això, però després d'aquell sopar vaig tindre moltes ganes d'escriure un article com aquest. Perquè sí, perquè les falles tenim problemes i coses a pensar i a millorar, però també moltes coses de les que sentir-nos feliços i orgullosos. Sort tenen les nostres ciutats i el nostre país de que existisquen les falles. I sort nosaltres de formar-ne part d'un punt d'eixa xarxa, que ens fa sentir-nos a casa al nostre casal però també viure junts la nostra cultura viva, la nostra personalitat com a poble, els nostres sentiments compartits, quan ens trobem.