viernes, 29 de abril de 2016

Física y geometría

Física y geometría


"Vivir es ver volver. Es ver volver todo en un retorno perdurable, eterno".
Antonio Azorín




Les hablaste hoy en clase del eterno
retorno. Lo hacías para desmontar
un texto polvoriento de un polvoriento
escritor, conservado apenas en el nombre
de las calles y en los aniversarios.

Dijiste -sonríes ahora de regreso
en el tren al recordarlo-
que después de los inviernos
invariablemente vuelve a comenzar
la primavera.

                       (Dices cosas así
en las clases. Cultivas el personaje.
El personaje a veces las dice por su cuenta.)

Les hablaste también de remotos
estudiantes
que hace veinte años
que tienen veinte años y te parece
inconcebible. Y sin embargo
cada septiembre o cada enero
parece ser el mismo.

Les hablaste de flechas disparadas
atravesando círculos en línea recta
para acabar cayendo al suelo
cuando termina la fuerza del arco
que las impulsó.

Y entonces, abandonadas,
comienzan ellas también a acumular
polvo y olvido
como el polvoriento escritor
-como su nombre-
que las conjuraba.

Ahora, de regreso en el tren,
-como entre bambalinas-
piensas que la tuya es la coherencia
del péndulo. No la del círculo.
No la de la espiral. Es la del péndulo.

Su cansancio en su caso se mide
por la longitud
del desplazamiento. Y este es
cada vez menor
hasta que de pronto
-se veía venir
pero el final
es siempre repentino-
agotadas las fuerzas
del impulso inicial,
se queda
definitivamente
inmóvil.


jueves, 21 de abril de 2016

Innombrables y fugaces

Innombrables y fugaces




Solo esta noche con las sombras
haces inventario
de los espacios vacíos que dejaron,
de los huecos,
del timbre exacto de cada silencio,
de su resonancia.

Ausencias familiares, remotas
oquedades, cotidianas
faltas, temblor leve o vibración
entresentida o añorada.

Puedes ponerle nombre a cada rincón
del aire,
puedes escuchar los ecos de cada frase
que ya no será dicha,
adivinar el acento
de cada manera precisa de no estar.

Pero ahora, en esta reunión de ausencias
eres tú quien más falta,
eres tú multiplicado quien no pudo venir,
quien olvidó la contraseña,
la clave de los mapas,
quien se olvidó del norte
y también del sur.

Cada uno de todos los que fuiste
se ha perdido para siempre
y por eso te sorprendes
en la desposesión,
comprendiendo
que la identidad es un lento
ejercicio de descarte,
una sostenida
y sucesiva
pérdida,
una muerte
pequeña
y plural.


miércoles, 13 de abril de 2016

El futuro

El futuro
Contra la melancolía

"Te llaman porvenir
porque no vienes nunca"
Ángel González


I

El futuro no existe.
Lo he pensado muchas veces.
El futuro es solo una región imaginaria
del presente. O un malentendido.
Un cruce que encierra
la posibilidad
del definitivo,
del desvío correcto en la autovía
que nos lleve al destino
cuando ya habíamos abandonado
toda esperanza
de encontrarlo.

El futuro no existe.
Es apenas
el pliegue
de un instante.

II

El futuro eres tú
cuando te miro mirar y pienso
que yo quiero volver a mirar de esa manera
y me doy cuenta de pronto
de que es precisamente así como te miro.

El futuro está encerrado
en este cielo azul.
Es todo germen y promesa.
Porque de pronto la densidad
de los objetos
no viene de otras vidas,
no es inventario de ruinas ni de ausencias
sino que se desborda de futuro,
y yo me equivoqué
cuando interpretaba
leyendo pasados
y creía
que así los agotaba.

El futuro no existe. El futuro es una parte del presente.
Está por ejemplo en una alerta del teléfono
inesperada
a fuerza de esperarla.
Está en palabras como despertar,
como en una hora
concreta que aún no ha sido
pero siento que será
y que estará llena de ti.
El futuro no existe.
Es tan solo una promesa confusa
del presente.

Pero ahora reconozco
esta profunda rebeldía
otra vez. Y lo sé,
de pronto.
Simplemente lo sé
con tanta claridad
que podría gritarlo.

Esa rebeldía es la materia del futuro.
Esa voluntad de no mirar
pasar las horas, de no ver qué trae el tiempo
como quien mira las nubes
para ver si amenaza la tormenta.

El futuro es mirarte mirar las cosas
y volver a descubrirlas.
El futuro es sentir que el futuro
no existe

               todavía.


miércoles, 6 de abril de 2016

Un futur per començar.



Amb aquest article, publicat al Llibret de la Falla Beniopa 2016, vaig guanyar el Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article publicat en un llibret de Gandia.





_________________________________




   "Som l’espurna que encén la flama  […]
    som una història per guanyar, 
    tot un futur per començar"

                      Obrint Pas: "Som"

Les festes, com les falles, tan importants per a la identitat dels pobles, ens agraden perquè semblen eternes, com l'aigua, com l'aire i les muntanyes. Semblen haver estat ahí des de sempre, com Gandia, con València. I quan les celebrem, quan cada nit de Sant Josep les flames s'alcen als nostres carrers i fan tombar els monuments que han presidit l'encreuament entranyable, sentim que formem part d'una cadena que ve de molt lluny i que va molt lluny. Per un moment màgic ens sentim contemporanis dels nostres avantpassats, membres de la mateixa comunitat.

Malgrat això, sabem que les falles tenen un començament històric, una data d'inici. És estrany ni tan sols imaginar-ho però hi hagué un temps que les falles eren molt diferents, i un altre temps, més lluny encara, quasi inconcebible, al qual no hi havia falles. Existí una Gandia sense falles. Existí Beniopa abans de les falles. El meu Barri del Carme també va nàixer abans que les falles. Però decidim oblidar-ho. Perquè és tan estrany pensar en els nostres barris sense falles, com en un món en el qual no existiren Gandia o València.

I si això és gairebé impensable, més encara ho és el fet que, donat que començaren, potser algun dia acaben les falles. Perquè es transformen en una altra cosa, o simplement perquè la gent es canse, perda l'afició i es dedique a altra festa, a altres passatemps, virtuals potser. I el món deixe de ser el món. I Gandia, Gandia. I no quede ni tan sols record de nosaltres, i, el que és pitjor, de les nostres emocions. Fa molta pena i molta por pensar que potser una generació del futur ja no podrà compartir les nostres emocions, relligar imaginàriament amb nosaltres, sentir-se part del mateix poble entre els altres pobles del món.

Les falles varen nàixer de processos històrics. No són filles de la natura, sinó una creació cultural dels homes i les dones del nostre País. Podrien llanguir i morir també a conseqüència de fets històrics. I això, precisament perquè les estimem, és important no oblidar-ho.

Tenen futur les falles? Jo crec que molt. I crec que moltes generacions compartiran amb nosaltres el ritual del foc, la pólvora i la música per rebre la primavera amb l'alegria de ser valencians, que deia Estellés. Molts més valencians i valencianes després de nosaltres celebraran amb la seua indumentària l'origen rural del país, les profundes arrels que ens uneixen a la terra. Les falles tenen tot un futur per començar. Però que això s'esdevinga depen en bona mesura de nosaltres, com a individus i com a poble.

Les falles nasqueren i esdevingueren festa major i popular precisament perquè el poble valencià les sentí com a pròpies: representaven el goig de trobar alguna cosa estable en mig de les mudances de la modernitat. Any rere any les falles semblen repetir-se. Malgrat això, el nostre poble és savi. Semblen repetir-se perquè el foc sempre és igual, i en certa mesura sempre és el mateix, com volia Julio Cortázar. Tots els focs són el foc: totes les falles la festa de les falles. Però cada any, són diferents. Cada any cremem monuments diferents. Podem reconèixer exactament de quin any és una fotografia en veure el monument que es plantà precisament eixe any a eixa demarcació. Les falles són noves cada any per poder tornar.

I si mirem a la història de la nostra festa amb un poquet més de perspectiva podem comprovar com no només els monuments han canviat cada any, han sigut diferents i cada època ha deixar la seua empremta en estils i temàtiques: la pròpia festa ha anat canviant al ritme de la societat que la celebrava. En eixe sentit crec que és important que les falles puguen persistir en aquesta condició d'expressió viva de la identitat d'un poble, del goig de ser comunitat. Per això és molt important que la il.lusió de permanència que és fonamental en les tradicions, d'identitat amb elles mateixes, no vaja massa lluny i acabe per fosilitzar-les. Perquè fossilitzar-se vol dir quedar arrere. I eixe és el primer pas per a decaure i desaparèixer.

M'explicaré: si les falles s'obstinaren per exemple a mantindre absolutament fixes determidades divisions de rols genèriques, determinades ritualitzacions objectualitzadores de la dona, determinats elements fills del sexisme d'èpoques pretèrites; si els fallers convertim la seua repetició en peça fonamental de la nostra identitat, aleshores les falles podrien quedar arrere, podrien acabar per ser més retrògrades que la seua societat. Si les falles donen del tot l'esquena a l'estètica del seu temps, o són rutinàries en la seua crítica, o la fan basant-se només en valors reaccionaris, també corren el risc de quedar desfasades i no dir res a les generacions més joves, i desenganxar-les. I ells són els que han de sentir la festa quan nosaltres ja no estem perquè alguna part de nosaltres i de les nostres identificacions continue vivint.

Perquè hi ha coses sense les quals les falles no serien falles: per exemple, cremar un monument artístic i satíric el 19 de març; per exemple, la vida comunitària en el casal, que ens fa sentir part d'un col.lectiu, que fa que el barri siga molt més que una paraula o un grup de carrers. I eixes són les coses que cal conservar, com la sensació de final i principi que ens omple la matinada del 20 de març i ens empeny a seguir endavant amb els nostres somnis, amb els individuals i amb els col.lectius. Moltes altres coses poden canviar, i poden ser diferents en cada poble, en cada ciutat, en cada falla. Així persistiran les falles. Es renovaran siguent elles, celebrant l'existència mateixa de la comunitat que les celebra. I continuaran així en la seua pluralitat unint als valencians més enllà de les generacions i de les èpoques.

En resum, crec que les falles del futur seran valencianes, populars i tan plurals com la societat valenciana o no seran. Però en eixe cas el futur serà llarg. I apenes està per començar.



L'article es pot trobar a Fuster Fort, Patrícia (coord.), Llibret de la Falla Beniopa 2016, pp. 92-93.
La portada és un disseny de Francisco Martínez Chover